Èxit rotund del concert de La Santa Espina al Barcelona Teatre Musical

LA POLIFÒNICA DE VILAFRANCA , UN DELS PRINCIPALS PROTAGONISTES DEL CONCERT

Prop de dos mil espectadors van assistir a la reestrena, en versió concert,  de la rondalla lírica La Santa Espina, d’Enric Morera i Àngel Guimerà, que va tenir lloc dissabte passat dia 15 de març al Barcelona Teatre Musical, més de cent anys després de la seva estrena al Teatre Principal de la ciutat l’any 1906.

El director de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Rubén Gimeno, va conduir  amb solvència i amb bon gust la part musical de l’obra, mentre que la coneguda actriu Vicky Peña s’encarregava de conduir el fil argumental de la rondalla. Els cantants David Alegret (Gueridó), Anna Alàs (Rosa Vera) i Enric Martínez-Castignani (Ulric), van mostrar el seu bon fer en els papers solistes corresponents a aquests personatges, mentre que orquestra i cor portaven el pes principal de l’obra: una vuitantena d’instrumentistes de la Simfònica del Vallès i més de quaranta veus de la Polifònica de Vilafranca ompliren de so l’immens escenari del teatre, i encara, alguns integrants de l’orquestra i del cor, van col·laborar en determimats moments en el relat -mínimament teatralitzat- de la rondalla.

Orquestra i cor, molt convincents

La interpretació de l’orquestra va ser molt convincent, i val la pena destacar l’excel·lent nivell mostrat pels vents i la percussió en les seves nombrosos intervencions. Pel que fa al cor, tot i que el tipus d’escenari d’aquell teatre no és pas el més favorable per les veus, la Polifònica va mostrar la seva solidesa cantant brillantment, amb convicció i expressivitat, els diferents números de l’obra, tant les parts de veus mixtes com les parts a veus iguals, fins arribar al moment més esperat, el cant de la sardana “Som i serem gent catalana...” que en la rondalla és a càrrec del cor de “noies catalanes”, com diu el llibret de Guimerà. I és que La Santa Espina, a part de la celebèrrima sardana,  és un veritable conte  de fades amb una seqüència de números musicals que inclouen tots els ingredients del teatre modernista de l’època: l’amor, el pastor i la donzella, bruixes i bruixots, sirenes, reialmes de terres llunyanes, encanteris..., servits per inspirades pàgines de Morera  amb ressonàncies wagnerianes, o de marxes solemnes angleses, o de cançons populars catalanes, etc., per acabar amb un happy end que inclou la sardana, que de seguida va esdevenir símbol catalanista, i més encara  arran de la seva prohibició l’any 1924 i de la repressió contra el català de la postguerra.

El públic, entre el qual hi havia diverses personalitats i autoritats del món de la cultura, com el conseller Ferran Mascarell i el regidor Jaume Ciurana, entre altres, va premiar els intèrprets amb càlides ovacions que van propiciar, -com no podia ser d’altra manera-, el bis de la sardana. Tampoc no van mancar  els visques  a Catalunya i el clam per la indepenència, en una vetllada memorable en tots els sentits. 

Xavi Cervera