Una espina...i la il·lusió
Amb aquest títol ha sortit a La Vanguardia d'avui, 18 de març, la crítica del concert que vàrem fer dissabte passat a Barcelona Teatre Musical escrita per Jorge de Persia.
La Santa Espina, rondalla lírica de Guimerà i Morera
La majoria dels dos mil espectadors que van acudir -encoratjats per la coneguda sardana de Morera- a escoltar la Rondalla en tres actes i sis quadres La Santa Espina, es preguntaven amb inquietud què seria allò que amb argument d’Àngel Guimerà havia escrit el músic del modernisme. En efecte, tret d’uns quants especialistes, La Santa Espina, estrenada amb èxit al Teatre Principal el 1906, amb un centenar de representacions, segons assenyala el professor Xosé Aviñoa, ha estat durant gairebé un segle ignorada. Sí que va fer bon camí autònom l’espectacular sardana orquestral. Però, en aquells temps abundava aquest gènere del teatre líric català, de diferent format, i amb autors que avui, malgrat que porten lletres d’or, continuen sent desconeguts. Col·laboraven en aquests projectes Apel·les Mestres, Guimerà, Granados, Pedrell, Morera...Els arxius en donen proves, i no hi ha forma que es conegui el patrimoni català. No hi ha una assignatura en els nostres centres musicals superiors. Aquells temps de fonaments de nació continuen sent una anècdota.
Prolegomen a part, celebrem aquesta representació del cicle Barcelona Capital de la Sardana 2014 que va mostrar la bona feina de la coral Polifònica de Vilafranca, la narradora Vicky Peña, els cantants Anna Alàs, Enric Martínez-Castignani i David Alegret, i l’entusiasme i traça de Rubén Gimeno amb l’Orquestra del Vallès. Ho he de dir, un poble que escolta amb atenció un conte de fades es mereix molt respecte; és un senyal d’il·lusió. I això és, La Santa Espina, un feliç conte de fades relatat en una seqüència de números musicals descriptius: l’amor, un pastor i la terra, transformat en rei per la bruixeria, una sirena, corsaris, donzelles i un final feliç amb la immensa sardana, per cert transformada en símbol arran de la repressió exercida durant tants anys contra l’idioma català. La introducció a l’acte II reflecteix l’afició de Morera per Wagner, la resta és cançó catalana, o un signe de marxa reial britànica i una atractiva empremta melòdica ressaltada en el lirisme de l’oboè. Es va presentar sense escena, però amb els mitjans actuals pot encantar nens i grans. Ara mateix podríem disposar d’una dotzena d’aquestes obres. A veure…
Jorge de Persia
Afegeix un nou comentari