Narcís Casanoves al Concert de Sant Esteve

Narcís Casanoves i Bertran va néixer a Sabadell l’any 1747; el seus pares, Narcís i Maria, eren adroguers i  gent  considerada a la ciutat, ja que durant anys el pare va formar part del consistori municipal i fins i tot en fou batlle en diverses ocasions. Vers els nou anys, el petit Narcís va ingresar a l’escolania de Montserrat on estudià música sota el mestratge dels monjos Josep Martí, Benet Julià i Benet Valls, que va ser el seu mestre d'orgue, instrument en què excel·lí com a intèrpret i va ser considerat un dels millors de la seva generació.  L'any 1763 va ingressar com a monjo al monestir.A més de les seves dots d’organista, també excel·lí com a hàbil improvisador i com a compositor, emmarcat dins l'anomenat estil galant, precursor del Classicisme. El seu biògraf escriu: “Tocaba de repente unas sonatas tan bien acabadas, que a juicio de los inteligentes merecían, sin añadir ni quitar nada, la imprenta”... “Un viajero, entrando en la Iglesia y oyendo tocar al P. Casanovas, se quedó fixo y como arrebatado mirando siempre al Órgano, y después dixo: soy inteligente en la música, y acabo de seguir casi toda Europa, y jamás he oído tocar tan bien el Órgano como hoy”. Va escriure música vocal en llatí,  amb acompanyament d'orgue i d'orquestra,  i moltes obres per a tecla. Se li coneixen misses, magníficats, responsoris, lamentacions, antífones marianes i lletanies. Tota la seva producció va ser composta fonamentalment per al servei litúrgic de Montserrat.  Destaquen especialment els 18 Responsoris per al Trídduum Pasqual i els Responsoris de Nadal. Els darrers anys de la seva vida, es dedicà a formar musicalment els escolans.  Casanoves va morir l’any 1799 a la Vinya Vella, un mas que els monjos tenien prop d'Esparreguera, on s'havia retirat a fer repòs per prescripció mèdica.

Els Responsoris de Nadal (1797) estan escrits per a veus (tiple, contratenor, tenor, baix i doble cor), i com totes les obres vocals de Casanoves, porten acompanyament instrumental: en aquest cas,  una reduïda orquestra concertant (2 violins, 2 trompes i continu); en alguns moments substitueix les trompes per instruments obligats (flauta, baixó o violó). En compondre aquestes obres, Casanoves havia de comptar amb bones veus i bons instrumentistes, que sorgien d’entre els escolans més grans i especialment entre els monjos antics escolans.

         X.C.G